Que el sol no ens cegui

26-9-11. El petit més gran és el cinquè element  

Tot escoltant Mala Sang, de Sopa de Cabra, ha sorgit el títol d’aquesta secció; està llunyanament inspirat en un dels seus versos. El paral·lelisme, potser massa senzill, es refereix al fet que el sol, l’època de brillant glòria que s’està vivint a Can Barça, no ens cegui quan torni el crepuscle. Tant si aquest és puntual o cobreix diverses temporades. La foscor més absoluta no és tan llunyana en el temps com per que ens n’haguem oblidat. Tant de bo trigui a tornar, però aquest desig té nom i cognoms: Lionel Andrés Messi.

Mentre el petit més gran —tal com l’anomena Toni Beiro en la cançó que enllacem al final— continuï a un nivell tècnic i psicològic similar a l’actual, no hi ha res a fer pels equips que intenten destronar el Barça. Amb 24 anys acabats de fer —forma part de la brillant generació de 1987—, el seu palmarès contempla 5 Lligues, 3 Copes d’Europa, 1 Campionat Mundial de Clubs, 2 Supercopes d’Europa, 1 Copa del Rei, 5 Supercopes d’Espanya (amb el F. C. Barcelona), 1 Campionat del Món Sub-20 i un or olímpic a les Olimpíades de Pequín 2008 (amb la selecció argentina). No entrarem en detall en la quinzena de premis individuals que ha obtingut fins ara—entre ells, 2 Pilotes d’Or al millor jugador del món, o el seu nomenament recent com a Patrimoni Esportiu de la Humanitat—, ja que ni el propi personatge ho fa, conscient que sense els grans jugadors i equip tècnic que l’envolten al seu equip no els hauria aconseguits tots.

Després d’aquest ball de xifres, tornem a allò que dèiem al principi. Estem tan enlluernats pel desplegament de joc vistós, golejades i títols que, sovint, s’oblida la gran dependència que s’experimenta amb aquest jugador. És obvi que s’esgoten els adjectius per qualificar-lo i que tothom destaca la gran importància que té en l’engranatge del Barça. Però convé mirar aquest factor des de l’altra perspectiva: la necessitat de Messi per tal que el sistema tan complicat —i simple alhora— que ha ideat l’equip tècnic comandat per Guardiola funcioni amb aquest alt grau de precisió i efectivitat. Com a mostra, la dada del darrer partit, golejada (5-0) al Camp Nou contra l’Atlètic de Madrid: Messi intervé directament en tots cinc gols: assistència a Villa en el primer, últim jugador del Barça que toca la pilota en el gol en pròpia porteria de Miranda i el ja habitual hat-trick. En aquesta Lliga, duu 8 dels 22 gols de l’equip. I 5 assistències. Intervenció directa, així doncs, en 13 dels 22. Però per les seves botes, abans o després —més aviat, després—, han passat (i, en aquest cas, ho dic de memòria ja que aquesta estadística no consta enlloc), possiblement, uns 20 dels 22 gols. I això només en la competició local ja que, de moment, ha decantat les dues Supercopes i, en l’estona que va sortir al Gamper, va fer una exhibició d’una mitja hora de durada contra el Nàpols, un molt bon equip de Champions.

Ara ve quan poden sorgir els arguments dels que rebaixen la rellevància d’aquest jugador: “Sense Xavi i Iniesta que l’assorteixin de pilotes, no és el mateix”. Bé, ho ha fet amb Cesc: “Això és perquè es coneixen molt; des que tenien 12 anys han jugat junts”. Si exceptuem un petit parèntesi de vuit anys, sí, però aquí sorgeixen Thiago, sense experiència a l’alta competició en tenir només 20 anys, o Busquets: “Si, bé, però... és l’ADN Barça”. Aquesta raó, més desenvolupada, ja tindria cert pes. Però també ho ha fet juguin Touré Yaya, Keita o Mascherano al mig del camp, per exemple. Tots aquests arguments, ja de per sí prou buits, queden invalidats pel gran nombre d’assistències (sobretot, aquesta temporada, a Cesc) i per l’intangible de l’alt índex de participació en el joc de Messi. L’altra explicació recurrent és que si ell no hi fos, ja ho faria un altre. Bé, potser sí… o no. Està clar que de la mateixa manera, un altre no ho faria. Ni el Barça guanyaria amb tanta claredat, ni faria aquesta mena de gols que cada setmana donen la volta al món. En els nombrosos 2-2 d’aquesta temporada (els únics partits que no s’han guanyat), Messi o bé no jugava, almenys d’inici —és el cas d’Anoeta—, o bé tornava de la platja i d’un mes d’inactivitat —anada de la Supercopa al Bernabéu—, o bé va fallar més de l’habitual —Mestalla, tot i els dos penals no xiulats a favor seu, o Camp Nou contra el Milan—. Tot i així, els gols que s’han anotat en aquests enfrontaments amb ell al camp, porten la seva signatura. A més, amb uns 3/4 entrenaments a les espatlles va fer un descosit al Camp Nou a un Reial Madrid que havia enfocat tota la pretemporada a derrotar el Barça a la Supercopa i que ara, possiblement, està patint aquesta preparació esbiaixada.

D’altres relacionen aquesta sèrie de dubtes vers la seva qualitat amb el fet que quan no juga amb el Futbol Club Barcelona —enllaçant-ho amb l’apunt d’abans, envoltat de l’ambient culer, de l’ADN Barça que ell mateix posseeix— exhibeix un nivell que, certament, dista molt de l’habitual. Així doncs, el gran enigma que queda per descobrir és si podrà arribar mai a fer-ho jugant amb la selecció argentina. Tot i així, si no ho arribés a aconseguir, aquest no pot ser un argument per deixar-lo d’incloure entre la selecció dels jugadors més grans de la història: unànimement es parla de Di Stéfano, Pelé, Cruyff i Maradona; des de fa vint anys, ningú més no s’ha guanyat el dret a convertir-se en el cinquè element d’aquesta llista. Diem això perquè sovint s’esgrimeix que Messi hauria de guanyar un gran títol amb la seva selecció (i es parla més aviat d’un Mundial que no pas d’una Copa Amèrica) per tal de ser considerat un dels grans. Honestament, això succeeix perquè és argentí i se’l compara amb el cas de Maradona ja que, ni més ni menys, dos components d’aquest exclusiu llistat, Di Stéfano i Cruyff, no van guanyar cap Copa del Món. De fet, si només mirem els resultats, tan sols Di Stéfano va guanyar una Copa Amèrica amb Argentina quan, a més, també va jugar per Colòmbia i Espanya.

Històricament, el Barça s’ha trobat còmode construint els seus equips entorn a una única gran figura rodejada, evidentment, de magnífics jugadors. Amb massa galls al galliner, la cosa no ha acostumat a sortir bé (com, per exemple, sí que ha funcionat amb el Reial Madrid). Però la jugada mai no havia sortit tan bé com ara. Per la meva edat demano disculpes per aquells que em pugui oblidar en aquesta enumeració: l’equip del gran mite Kubala va ser irregular en l’assoliment de títols consecutius; el de Cruyff només va guanyar una lliga com a gran títol; no cal parlar de l’etapa de Maradona al Barça; Schuster, tot i la seva gran classe, era un futbolista d’equip en el Barcelona de Venables; al Dream Team, menys el darrer any amb Romário, no hi sobresortien ni un, ni dos, ni tres jugadors per damunt d’uns altres; l’esquadra de Ronaldo va durar un any; el Barça de Rivaldo —una debilitat personal— i Figo, aquí sí hi havia dos jugadors amb el mateix pes internacional, va encadenar dues Lligues fins que el jou de Van Gaal es va fer massa pesat; finalment, la brillant etapa de Ronaldinho es va acabar quan aquest va decidir que el futbol ja no era la major prioritat, quan només comptava amb 26 anys.

Aquest repàs fugaç a la història de l’equip serveix per veure l’excepcionalitat del moment que s’està vivint des que Guardiola —amb l’eclosió de Messi— ha arribat al club ja que, de moment, no dóna signes d’esgotament. Però mai abans ningú —ni el grup ni, sobretot, un sol jugador— no havia mantingut aquest nivell d’excel·lència i competitivitat en la història del futbol. Com va dir enguany César Luis Menotti, “Messi és el millor Maradona en cada partit”. Menotti va entrenar Maradona al Barça en el primer lustre dels anys 80. Com a bon argentí, i exseleccionador per aquest país, no és dubtós de no reconèixer els mèrits de Maradona, un déu-mite per a tots ells. Llavors, si per molts Diego Armando Maradona ha estat el millor jugador de la història, què és —i, encara més, què pot arribar a ser— Lionel Andrés Messi?

Carles Brosel i Oliu