Des del país de la doble moral

La festa

De la sequedat de caràcter a les rialles i comentaris sense aturador. D’evitar al màxim el contacte corporal a les abraçades incontingudes. De les mirades fugisseres, temoroses, a convertir els ulls en punyals ferms, dirigits inamoviblement cap a l’objectiu traçat. De la individualitat més absoluta al comportament de grup (des)organitzat. En resum, de la fredor general al comportament llatí per excel·lència. Com es pot assumir aquest canvi tan radical i brusc, que es pot arribar a donar en un marge d’entre 30 minuts (en els casos més extrems) i unes quantes hores, a tot estirar? Sovint, no sempre, la solució a aquestes qüestions ancestrals ens la dóna la saviesa popular: en aquest cas, el refrany castellà allí donde fueres, haz lo que vieres resulta d’allò més adequat. Encara que el que estiguis veient sigui completament l’oposat al que has estat percebent fins a aquell moment, convé d’aplicar-ho.

http://www.dancexperiences.co.uk/ESW/Images/birmingham-gatecrasher-509000097.jpg

El culture clash s’esvaeix, queda fet miques, durant unes hores. Tot comença al vespre/nit, en una franja horària on nosaltres solem començar a pensar què soparem i on ho farem. Però a l’altre país de la doble moral ja fa una bona estona que han resolt aquests dubtes. Podem dir que, cap a les vuit, la preocupació se centra més en la mena de substància líquida que toca consumir que no pas en la sòlida. Encara en mode individual, com a màxim en mode

parella, cadascú s’ha d’ocupar de la seva pròpia beguda; res de comprar una gran quantitat de substància i dividir-la entre el màxim de gent possible, res de reparar en les despeses: és com un joc en què guanya qui té la major capacitat d’ingerir en menys temps. El canvi de mode individual a mode de grup es va notant ràpidament, a mesura que d’altres exindividus van arribant a la sala d’estar de torn. Durant unes tres hores, fins a les onze, es poden anar

observant els primers símptomes d’apropament físic, també, tot i que encara és d’hora per fixar la mirada.

«Do you want to join us in our nigt out on the town?» és la pregunta clau la resposta de la qual, si d’antuvi no es dóna per suposat que és positiva, serveix per a mesurar el volum de feina que tindrà l’organitzadora de transport durant la mitja hora següent. Efectivament, la dilatada experiència personal diu que aquesta figura sempre és una noia, amb un percentatge de popularitat força elevat entre el grup i amb un sentit de la responsabilitat fora de tot dubte. De la seva actuació en aquest breu període de temps en depèn l’èxit de la vetllada i la

satisfacció general dels comensals. La seva feina es divideix en dues tasques: comptar la gent i trucar els taxis que han de portar-la cap a la zona de moda de la ciutat. El nivell de nerviosisme de l’organitzadora de transport i de les seves amigues sol arribar a uns extrems difícils de descriure amb paraules. Altra vegada, tot això succeeix en una hora on, moltes vegades, fem la sobretaula i, amb sort, comencem a pensar si sortirem i on ho farem.

Si tot ha sortit bé i les habilitats matemàtiques i de parla no han resultat massa danyades per la substància consumida, s’arriba cap a mitjanit o, fins i tot, abans al club. El comportament llatinitzat, ja pràcticament de grup al 100%, dicta que cal anar a la barra. Fixem-nos-hi, en aquest moment, comencen les rondes i tothom ha de convidar a tothom; és una norma no escrita, com tantes d’altres a terres britàniques. No queda cap rastre de les begudes individualitzades. Spirits (han de ser double, segons recomanen els autòctons), shots, etc. a tort i a dret, i l’alternativa estrella per a tot estudiant que, potser, ja ha gastat massa diners:

el jägerbomb, és a dir, Red Bull amb un rajolinet de Jägermeister. Aquesta segona tongada líquida sol contribuir decisivament al darrer pas de la transformació, perpendicular a la compleció de la resta: els ulls deixen de ser un element passiu en les relacions humanes i es tornen un element imprescindible per a poder aconseguir l’objectiu d’interacció marcat.

No cal explicar res més ja que, a partir d’aquest moment i fins a les tres, tot és com en qualsevol altre país del món occidental. Fins i tot, més exagerat, per la qual cosa el canvi britànic encara resulta més impressionant. Durant aquest espai de temps, només ha calgut actuar naturalment, seguint una mica el comportament més estès al voltant. A les tres de la matinada la intervenció de l’organitzadora no és necessària, ja que el transport s’espera a la porta, preparat per fer els últims ingressos d’una llarga jornada que és igual cada dia: per sort

(o no), la festa no s’acaba mai entre els adolescents del país de la doble moral. A les tres (una hora que nosaltres encara considerem “jove” i en què solem començar a pensar si anirem a una discoteca i a quina ho farem) només falta tornar a casa i, habitualment, fer el segon sopar abans d’anar a dormir. Però bé, d’aquest tema en parlarem un altre dia. Com se sap i hem anat apuntant, a Anglaterra tot és diferent (menys quan l’alcohol fa d’intermediari, ja que unifica

qualsevol ciutadà del món sota un comportament de mínims i pràcticament unineuronal) però, sobretot, tot va molt més d’hora.

CARLES BROSEL I OLIU